El confinament ha fet descobrir a molta gent que comprar al poble pot satisfer totes les necessitats

Entrevista a la presidenta de la Unió de Botiguers d’Artés (UBA) , Àngels Goneaga

Àngels Goenaga Guivernau (Barcelona, 1967), va començar a rondar per Artés l’any 1991 i, des del 2009, hi té una botiga pròpia de dietètica, un sector al qual ja havia estat vinculada professionalment a la seva ciutat natal. Des de bon principi, es va implicar en l’UBA, entitat que presideix. En un any ple de complicacions per al petit comerç, creu que el confinament ha servit perquè molta gent hagi descobert al municipi “una potent xarxa de botigues on hi ha de tot”. 

Què et va impulsar a obrir una botiga?

Muntar la meva pròpia botiga era la meva il·lusió: treballava a Manantial de Salut i, en arribar aquí al poble, la meva intenció era tenir un negoci propi. Cal dir que vaig trigar un parell d’anys a gestionar la recerca de local i la posada a punt. Jo, d’entrada, volia obrir una botiga a Manresa, perquè al poble ja n’hi havia una (anomenada Reviure). Però, a Manresa no m’acabaven d’anar bé les coses, i un bon dia la Magali, que regentava la botiga Reviure, la va posar en traspàs, i va optar per traspassar-me-la a mi. Inicialment, l’establiment estava situat al número 24 del carrer de la Barquera, i després ens vam traslladar on som ara, des de fa gairebé dotze anys. El nom és una fusió de  Manantial de Salut i Reviure

Quan et vas implicar en la Unió de Botiguers?

Doncs tot just acabat de muntar el comerç, vaig mirar de fer-me’n sòcia, perquè sempre que he tingut botiga pròpia m’ha agradat associar-me a les entitats representatives. Així ho vaig fer quan era a Castellbisbal, on també tenia un negoci, en aquest cas molt diferent: una pastisseria-forn-degustació. 

Fa molts anys que ets botiguera…

Sí, els meus pares van tenir un restaurant durant trenta-tres anys, i jo ja hi treballava. Així que pràcticament sempre he estat de cara al públic, i gairebé sempre per compte propi. Bé, aquí a Artés vaig treballar durant setze mesos a la Xicra, mentre posava a punt la botiga. L’hostaleria era per a mi una activitat coneguda gràcies al negoci familiar. 

 

Tornant a l’UBA, a part de sòcia, n’ets presidenta. Com hi vas entrar?

Bé, em vaig associar, i de mica en mica vaig formar part de la junta. Llavors, al cap d’un parell d’anys, em van fer presidenta: tots els de la junta ja ho havien estat, de presidents, i havien de traspassar el càrrec. Sempre he rebut el suport de l’Artigas, com a vicepresident, perquè sense ell, jo ja vaig dir que no me’n sortiria: “o tu ets al meu costat o no rutllarà l’UBA”, li vaig dir. I sempre hem fet molta feina. Hi ha gent a la junta que fa molts anys que hi és, des que es va fundar.

Hi ha hagut poca renovació?

Sí que n’hi ha hagut. Des que hi soc jo, pràcticament no hi ha entrat gent nova, però són quaranta anys d’Unió de Botiguers, i per la junta hi ha passat molta gent. Cal tenir en compte que és una tasca que vol moltes hores de dedicació, i això cansa: tots i totes tenim feina a les nostres botigues, i això és un extra. Sempre has de dedicar-hi molt de temps no remunerat. 

Més enllà de la Unió de Botiguers, fa falta un relleu generacional a les botigues?

Sí, també. Ser botiguer és molt esclau. És un horari partit, de dilluns a dissabte i tot el dia! A més a més, els joves —que se senten motivats per altres interessos, com ara les xarxes socials, la informàtica i tot el que és la tecnologia— no estan acostumats a tractar amb la gent de tu a tu. L’actitud personal és essencial per estar de cara al públic, i el jovent cada vegada està menys preparat per aquest tipus d’activitat. Cal tenir molta paciència per estar de cara al públic, s’ha d’intentar conèixer tots els clients, saber-los tractar… i això costa. Tot i així, aquí al poble hi ha exemples de famílies en què les noves generacions han continuat el negoci familiar, i això és molt bo. 

Quines són les principals necessitats del comerç d’Artés, segons l’UBA?

El comerç necessita que les coses siguin fàcils perquè els clients puguin anar a comprar sense gaires obstacles, i això vol dir, bàsicament, facilitar-los l’aparcament i la mobilitat. Encara que es vulgui imposar que la gent vagi a comprar a peu, no hi anirà pas. Hem de tenir en compte que la major part de la població que va al comerç del poble és gent gran, i si no té disponibilitat per moure’s amb cotxe, o bé no es mou o bé se’n va a altres llocs on tingui la possibilitat d’aparcar pràcticament davant la porta. 

No teniu gaire clientela jove, doncs?

Sí que en tenim, però el comerç, com deia, s’aguanta pràcticament per la gent de més edat: tenen més poder adquisitiu, un sou assegurat i encara compren a les petites botigues, les més tradicionals. Són fidels al forn, a la carnisseria…, i no surten del poble per anar a comprar roba o el que sigui. Els hem de facilitar que puguin venir a comprar sense haver d’aparcar a un quilòmetre de distància  i tornar carregats al mateix lloc, perquè no ho faran pas. Aquí al carrer de la  Barquera, per exemple, si un dia no poden passar-hi els cotxes, per obres o per qualsevol altre motiu, fas la meitat de calaix. 

Fidelitzar la població jove és una prioritat?

Observo una tendència al canvi, i penso que hi ha tingut molt a veure la conscienciació que el petit comerç està en perill. A més, després del confinament, en què hem estat molt de temps sense contacte humà, necessitem aquest tracte de proximitat, també en el nostre entorn familiar o en el cercle d’amistats. Les emocions estan a flor de pell i tenim necessitat de reunir-nos. Veiem que hi ha gent jove que ara descobreix botigues que abans desconeixia i que ha conegut gràcies al confinament municipal. Hem de dir, però, que quan s’ha ampliat la restricció a l’àmbit comarcal hem notat una altra davallada. En definitiva, penso que la part positiva de tot plegat és que el jovent ha conegut una xarxa de botigues on hi ha de tot: totes les necessitats es poden satisfer comprant al poble. 

El seu és un dels negocis que es mantenen al carrer de la Barquera, antic centre neuràlgic del comerç d’Artés…

Sí, i és una llàstima que el nucli antic, que és on hi havia tot el comerç, es deixi perdre. Crec que abandonar els orígens no afavoreix cap poble. La part antiga té un encant, i això pot afavorir l’afluència de visitants. Deixar morir tot això és per mi  un error molt gran. Jo podia haver canviat de botiga i anar a la carretera, però em vaig quedar a la Barquera perquè em sembla un carrer molt bonic i d’altra banda, la gent ja sap on soc. A més, vull donar l’oportunitat a la Barquera: si jo n’hagués marxat, com han fet d’altres, hauria contribuït a deixar-la morir del tot. I si puc aportar el meu granet de sorra perquè tot això no passi, doncs aquí em trobareu. 

Heu apostat per tenir una aplicació mòbil i renovar la web. Esteu contents d’aquesta doble iniciativa?

Té molt bona acceptació per part dels clients. Agrada, i a més creiem necessari posar-nos al dia en matèria de xarxes socials i plataformes digitals. Els qui regentem els comerços ja tenim una edat, i pel que fa a les noves tecnologies no hi estem gaire acostumats. Ara intentem posar-nos al dia amb la creació de webs i aplicacions, perquè la gent pugui consultar tota mena de productes i ofertes per internet. Era necessari posar-nos les piles i centrar-hi esforços. Hem d’admetre que no és fàcil, i que sempre acabem demanant als fills o a algú altre que ens ajudi perquè no ho dominen prou bé. Bé, jo no tinc fills, però se’m fa una muntanya cada cop que he de penjar una oferta. De moment, la valoració és positiva: dona bons resultats i agrada. 

 

Una fira d’Artés en condicions, diguem-ne “normals”, què aporta al comerç?

A la fira hi ve molta gent de fora, una circumstància que dona vida al poble. El comerç, en concret, no experimenta un gran increment de vendes, perquè el recinte firal està situat al passeig Diagonal, Cal Sitges, l’escola bressol, i tota aquella zona. La gent va a passejar per la fira i no es mou pels carrers secundaris. Amb la comissió, per exemple, hem reclamat que l’espai firal sigui més a prop de la carretera on hi ha el comerç. I bé, últimament sí que hi ha més parades al carrer Balmes, però sempre hem reivindicat un circuit que anés des del carrer Enric Guadayol amb Balmes fins a la carretera. I sempre hem topat amb el mateix inconvenient: que si no venen prou paradistes, es convertirà en un espai d’aparcament i la gent no hi transitarà perquè hi haurà cotxes… Per tant, a parer meu, no ho hem acabat de fer del tot bé. Però, val a dir que sempre va bé que vingui gent de fora, i sobretot per als cellers i altres establiments d’aquest tipus, que es donen molt a conèixer. 

La Festa de la Verema, creus que genera més vendes, doncs?

Personalment crec que la Festa de la Verema ha anat de baixa, sense tenir en compte la passada edició en què ja patíem les restriccions a causa de la COVID. Soc del parer que ha perdut públic. S’ha destinat menys pressupost als espectacles. Recordo que deu anys enrere, quan s’hi destinaven més diners per part de l’Ajuntament, la programació cultural cridava més l’atenció. A més, ara també s’ha fet extensiva a altres pobles, i això ha fet perdre públic que abans només venia a Artés. Jo, i remarco que és una opinió estrictament personal, penso que les fires no s’haurien de fer cada any: la gent està molt farta de fires pertot arreu. Bé, no dic ara, sinó en un context normal. S’acaba la fira i ja estem preparant la verema, i ja no et dic res de Manresa, que si ara la Mediterrània, que si ara l’Aixada… És una darrere l’altra. Penso que potser estaria bé celebrar un any de fira i un altre de verema. Però no ho dic per ara, que vivim un temps molt difícil, i la gent té més ganes de fires i festes que mai. 

I d’aquesta situació tan dura, se’n pot treure algun missatge positiu?

D’aquesta experiència de la COVID, és difícil extreure’n coses positives: ha mort molta gent,  s’han viscut situacions laborals o personals molt difícils, però hi hem de buscar la part positiva. Penso que havíem perdut una mica el nord i ara tornem a valorar els amics, la família, la feina, el fet de tenir un plat a taula i un sostre… I, evidentment, la salut, que és el que més hem de valorar. Per tant, això és positiu: hem de pensar en tot el que tenim i cap on volem anar, i gaudir del dia a dia i del moment, perquè és el que realment tenim. Demà, no ho sabem.

Text entrevista: Dolors Pujols 

Imatges: Dolors Pujols