L'ENTREVISTA

a Victòria Fluriach Soler

Victòria Fluriach és nascuda el 1942 al carrer de la Barquera d’Artés, on encara avui té el seu domicili. D’aquest carrer emblemàtic, en recorda mil anècdotes, i avui s’hi passeja amb nostàlgia. Lamenta que el comerç, que abans hi era tan viu, avui pràcticament hagi desaparegut. De fet, ella va fer de botiguera tota la vida, una professió en la qual se sentia molt còmoda: “sóc molt xerraire i m’encanten les relacions socials”, diu. Avui està jubilada però és molt activa. Entre d’altres, fa teatre a l’Esplai de l’Amistat. A més a més, quan troba a faltar la botiga, se’n va a la de la seva filla, “a córrer per allà i a xerrar amb la gent”. De la fira, en té el record del seu pare, atrafegat, en aquella primera edició, que defineix com a prova pilot, i que ha anat prou bé: 60 anys de trajectòria ho avalen, i amb “un munt d’activitats que no te les atrapes”, destaca. Després de participar en trenta edicions del concurs, un any va aconseguir el primer premi, una aportació més a les moltes que han fet possible seixanta anys d’història de la fira. Com recorda les primeres fires d’Artés? La primera fira recordo que la van fer on es fa ara, però encara hi havia el passeig sense asfaltar, de terra, i hi van haver de posar grava. El meu pare va ser un dels organitzadors, i sé que teníem un tros de camió, que li dèiem “el Tomasín”, i amb aquest va fer molts transports cap allà, a portar coses per fer la primera fira. I és que el pare era de l’Ajuntament, es cuidava de les obres públiques. Recordo que sempre venia gent a casa a reclamar, com si fos l’amo del cotarro. Va ser una fira com si fos de prova, perquè ell sempre explicava que havien decidit canviar-ne la data: abans en feien una, que era sobretot de bestiar, el dia 1 de gener, i com que feia molt fred i a vegades nevava i això, van dir: “canviarem la fira i la farem a la primavera”. I llavors la van traslladar al diumenge després de Pasqua, que en diuen Pasqüetes. I, efectivament, es van estalviar la neu, però ara gairebé cada any plou, si no és el dissabte és el diumenge, però sempre fa algun ruixat.

Com recorda les primeres fires d’Artés? 

La primera fira recordo que la van fer on es fa ara, però encara hi havia el passeig sense asfaltar, de terra, i hi van haver de posar grava. El meu pare va ser un dels organitzadors, i sé que teníem un tros de camió, que li dèiem “el Tomasín”, i amb aquest va fer molts transports cap allà, a portar coses per fer la primera fira. I és que el pare era de l’Ajuntament, es cuidava de les obres públiques. Recordo que sempre venia gent a casa a reclamar, com si fos l’amo del cotarro. Va ser una fira com si fos de prova, perquè ell sempre explicava que havien decidit canviar-ne la data: abans en feien una, que era sobretot de bestiar, el dia 1 de gener, i com que feia molt fred i a vegades nevava i això, van dir: “canviarem la fira i la farem a la primavera”. I llavors la van traslladar al diumenge després de Pasqua, que en diuen Pasqüetes. I, efectivament, es van estalviar la neu, però ara gairebé cada any plou, si no és el dissabte és el diumenge, però sempre fa algun ruixat.

Què hi havia en aquestes primeres edicions? Molt bestiar? 

Sí, sobretot hi havia bestiar. En deien la fira del Vehículo Usado, però els primers anys suposo que hi havia pocs cotxes i també poca cosa. Després es va anar ampliant i hi van anar portant material, com tractors i estris del camp. Però la primera fira va ser com una mena d’assaig per veure com anava, i ja veiem que ha anat prosperant, perquè si fa 60 anys que dura i encara hi ve tanta gent i és una fira que coneix tothom, vol dir que ha resistit i que ha estat una bona fira. Perquè entre aquesta i la festa de la Verema, que també ja fa uns quants anys que celebrem, crec que Artés ha tingut un nom, que abans potser ja el tenia, però penso que, per exemple, ens confonien amb Artesa de Segre… 

Quins canvis en destaca, de la fira? 

Bé, mires els programes i veus que cada any fan coses noves, com per exemple la baixada d’andròmines. Fa anys que hi incorporen una cosa o altra. I va durar uns quants anys que per la fira feien pubilles, que sortien retratades al programa, i després les van suprimir. Però, sobretot, ha canviat molt el material exposat; m’hi fixo perquè ja fa anys que m’hi passejo sempre. I últimament, amb el tren que des de fa uns anys la Unió de Botiguers i l’Ajuntament hi han incorporat —que va fins al polígon i voreja la fira per fora—, veus la quantitat de gent que hi arriba a haver: els aparcaments de cotxes són plens a vessar! I el que et deia, tela amb els canvis en el material exposat, sobretot de la pagesia. Hi ha tractors i màquines que gairebé fan por de tan grossos que arriben a ser. 

Els primers tractors devien ser molt diferents… 

Home i tant! Parlo de 50 anys enrere… Llavors hi havia el John Deere, i no ho sé, perquè de marques no hi entenc res jo!, però de cotxes, n’hi ha una quantitat impressionant: de nous, de segona mà… I aquest any n’hi havia algun d’aparcat al passeig, davant de la botiga de la filla, que valia una bestiesa de diners!

I bestiar, quin bestiar hi havia? 

Llavors, sobretot, hi havia vedells. Bestiar petit em sembla que no, que no n’hi havia, però també és veritat que jo, tenint botiga, no m’hi podia passejar gaire per la fira. 

Vostè havia participat en el concurs de cartells de la fira… 

Hi vaig participar almenys 30 anys! M’agrada molt col·laborar i vaig aconseguir tercers i segons premis, però no podia mai sortir a la portada, que era el que jo volia! Després de 30 anys que feia que m’hi dedicava, vaig aconseguir el primer premi! Curiosament, la meva neta en el primer any que hi participava ja va aconseguir el primer premi. 

Al seu pare, ja l’havien entrevistat en el programa de fira 

Sí, l’any 2000. En aquella ocasió parlava molt de la fira perquè sabia molt bé com funcionava; va serhi molts anys, sobretot els primers. I em va cridar l’atenció, també, perquè parlava moltíssim del polígon industrial. Ell en va ser un dels impulsors, i això va suposar que es van crear moltes fàbriques, sobretot la Rossignol i tantes d’altres. Va venir molta gent de fora a treballar i va donar molta vida. El pare s’hi va implicar tant que se’l sentia gairebé com si fos mig seu. Recordo que inclús venien a casa meva persones que van muntar la fàbrica per parlar amb el pare. I com que l’entrevista li va fer el Cinto Puig, que llavors treballava a l’Ajuntament, estava molt ben feta, sobretot en el tema de la fira i el polígon, perquè de temes personals ell pràcticament no en parlava, allà: “lo de ser de l’Ajuntament s’ho va agafar sempre molt en serio”. 

A casa seva, sempre havien tingut botiga? 

Sí, perquè el meu pare, nascut l’any 19, va fer la guerra amb el Franco, i com que tenia estudis perquè havia fet el batxillerat i en aquella època poca gent el tenia, va anar a estudiar a l’acadèmia militar de Sòria. Va obtenir graduació i li van donar això d’alferes. Per això, a casa meva, anys endarrere, en deien ca l’Alferes. I llavors, l’any 41, va muntar una botiga. El pare en aquells temps estava destinat a Lleida i pujava i baixava amb la maleta, que se suposava que era de la roba bruta, però en lloc de la roba bruta hi portava cigrons i llavors. A la botiga venia molta gent a buscar gra cuit. En aquella època, inclús, s’hi feien cues, perquè eren els anys del racionament. Jo vaig néixer el 42 i la botiga l’havien obert el 41; per tant, sempre hi he pujat a la botiga; a més a més, soc filla única i m’hi van fer estar des de molt petita i fins que em vaig jubilar. I ara que ja estic jubilada, tot sovint me’n vaig a la botiga de la meva filla; és a dir, tota la vida a la botiga i no m’ha pesat gens, perquè ha sigut una feina que m’ha agradat molt. 

Aquí a Artés no n’hi ha ningú més amb el cognom Fluriach?

Hi ha un fill de cosí que se’n diu de segon cognom, però aquí no n’hi ha cap més. Sí que hi ha algun Fluriach a l’Argentina. T’ho explico: jo sempre dic que les meves arrels comencen a la plaça Vella, perquè l’avi del meu pare era campaner, a més a més de pagès, i vivia on hi ha actualment el museu. Un dia, tocant les campanes, se li’n va despenjar una i el va matar. Crec que va caure del campanar, on hi ha una placa que ho explica; inclús tinc un diari de l’època, de 1904, imprès a Castellterçol, que dona la notícia. Llavors, aquest meu avi tenia cinc fills: el més gran tenia 14 anys, el Josep; el segon, el Ramon, va ser el meu avi, i els altres tres del darrere, que eren dos nois i una noia, quan van ser una mica més grans, van anar a l’Argentina. Llavors com que l’hereu que es deia Fluriach va tenir filles i el meu pare també em va tenir a mi, el cognom s’ha perdut, i és una llàstima perquè és molt poc sentit. I ara només en queden a l’Argentina, que encara hi mantenim el contacte. O sigui que aquí, de Fluriach, almenys aquí a Artés, no en queda cap més de primer cognom.

Abans parlàvem de com ha canviat la fira. I com ha canviat Artés durant aquests anys? 

Penso que ha canviat d’una manera bastant equilibrada, perquè hi ha pobles que potser han canviat massa i han perdut l’essència. Precisament aquesta setmana vaig veure al Regió7 l’estadística, i aquí hem augmentat uns 2.000 habitants, ara som més de 5.600. Però abans ens coneixíem tots. Avui, com que n’hi ha molts que són nouvinguts, no els conec, i l’ambient no és tan familiar com abans. D’altra banda, el que ha canviat molt —i a mi em sap molt greu— és el comerç, sobretot a la part vella del poble. És una pena veure aquest carrer de la Barquera tan degradat: si descomptem el primer tram, ja no hi queda pràcticament res! I abans n’hi havia un munt, també al carrer Doctor Ferrer, fins i tot al capdamunt del carrer del Mig hi havia dues botigues. Tot el comerç era allà i a la part baixa de la carretera. I ara s’ha anat desplaçant, i a la Barquera ben poca cosa hi queda. I és una llàstima. A mi —i potser perquè és de formació professional—, em sap molt greu.

I per què creu que ha passat això? 

Bé, com a tot arreu. A tots els pobles passa igual: va desapareixent el petit comerç, les grans superfícies s’ho emporten tot, i de botigues petites de comestibles no en queden gairebé ni una. Sort que n’hi ha dues que fan coses artesanals. Ara tot és molt diferent; per exemple, els horaris… Quins horaris que fèiem abans! Al matí obríem a les 8 i tancàvem a les 9 del vespre. Paràvem una estona al migdia per dinar, poca cosa. El dissabte al vespre plegàvem a les 10 i el diumenge al matí teníem obert de 9 a 2. Jo recordo que la meva mare em feia baixar cada dia a les 8 a obrir la botiga, ella també baixava, lògicament. I el diumenge obríem a les 9, però com que em feia anar a missa, havia d’anar a les 8 a l’església i m’havia de llevar a la mateixa hora. Ara que tornem a obrir, quedo paradíssima de la gent que ve a comprar els diumenges. 

Per què ho diu amb aquest to, això de fabricants? 

Perquè si dius que ets fabricant fa la impressió que hagis de tenir una fàbrica de teixits com a Can Berenguer, i nosaltres teníem una humil fàbrica de gel, i també fèiem sifons i gasoses, molt d’estar per casa, perquè no teníem treballadors ni res, alguna dependenta i para de comptar. Cal tenir en compte que abans la gent treballava fins al dissabte al vespre, i només tenia neveres de gel. Lògicament havien de comprar les coses a última hora perquè, és clar, no se’ls aguantava el menjar. Bé doncs, és curiós perquè el meu pare era retratista aficionat i tenia una càmera bona, i en canvi no tenim ni una foto de la fàbrica de gel. I és una llàstima perquè és del record de molta gent. 

Per la fira venia més gent a la botiga? 

A comprar, no. La gent venia a passejar-se per la fira. Teníem obert perquè des que vam obrir la botiga fins que jo ja era casada, que devia ser l’any 65, obríem tots els diumenges. Llavors uns quants botiguers del voltant, tots joves, vam anar a l’Ajuntament per veure si podíem tancar el diumenge. Recordo el primer any que vam tancar un dia, el 18 de juliol, que devia ser festa grossa, llavors; era el Alzamiento Nacional, i ens semblava que per tenir tancat un sol dia ja ens havia tocat la loteria, sobretot a la gent jove! Amb tot, vam anar a l’Ajuntament i ens van dir que si hi havia prou quòrum, d’un 80% de botigues que hi estaven d’acord, podríem tancar el diumenge. Llavors només érem quatre o cinc: el Pladevall, un altre que tenia una carnisseria, cal Posas… i vam anar a empaitar tots els botiguers. N’hi va haver alguns que eren contraris, però a última hora vam poder aconseguir el quòrum necessari i vam poder tancar, per favor, era el mínim! És que les botigues tampoc no fèiem mai vacances, eh! Vam estar molts anys sense vacances… No acabàvem pas mai la feina! I encara avui la de botiguer és una feina bastant esclava. 

Va anar veient la pèrdua de clientela amb els anys? 

No. A casa meva sempre hem tingut molts clients. Llavors hi havia un avantatge que últimament s’ha perdut, afortunadament; i és que la majoria de botigues fiàvem. La gent venia a comprar amb una llibreta, ho apuntàvem i el dissabte passaven a pagar, perquè en aquella època la gent cobrava per setmanades. I aquells que no podien acabar de pagar, els quedava un romanent que anava sumant, i quan cobraven els punts o la setmanada doble de juliol o Nadal, et pagaven el que els havia quedat…, perquè la gent no arribava. I ara hi ha aquesta quantitat de menjar tan exagerada que pots triar tantes coses de menjar que pràcticament no saps què vols. Abans, en canvi, hi havia pernil dolç, pernil salat i mortadel·la. I recordo que et venien persones que et demanaven una unça de pernil, que eren 33 grams, i encara pesava més el paper que el pernil. I les persones estaven molt més condicionades per tot plegat: no els arribaven els diners. Ara, tenim una vida molt més planera i amb més abundància de tot. I sobretot de cara a les dones, la feina ha millorat molt! Les pobres dones que treballaven a les fàbriques i tenien tres o quatre criatures, com s’ho havien de manegar? A més a més, no hi havia màquines de rentar, encara. Per sort, penso que la vida ens ha millorat molt. 

Les botigueres, en certa manera, us sentíeu afortunades perquè us podíeu dedicar al comerç, doncs? 

Jo sí, i crec que tothom. A més a més, a mi m’agradava molt. És que la que no era botiguera havia d’anar a la fàbrica perquè no li quedava altra alternativa. Però val a dir que les altres tampoc no paràvem mai! Recordo que érem quatre amigues des de petites i totes a casa seva no estaven pas mal situats, tots estàvem bé, però treballàvem sempre! A casa sempre hi havia alguna cosa, a part de la feina de casa: la que no tenia botiga feia de dependenta en algun altre lloc, i l’altra el que fos… Treballàvem sempre, inclús els diumenges al matí, com les perruqueres, que quan la gent sortia de missa els diumenges ja feia cua per pentinar-se. Per sort, tot això dels horaris ha canviat cap a bé. 

Abans parlàvem d’aquests anys 50-60, quan es va gestar i començar la fira. Com era la vida cultural i social de llavors? Què feia el jovent els diumenges a la tarda? 

Anar al cine. No hi havia pas res més, concretament al cine Monumental, que era ple. Feien sessió contínua, i a les 4 ja fèiem cua per aconseguir l’entrada. I al vespre, quan sortíem del cine, anàvem al Centre catòlic, el que ara és el Casal, que per desgràcia està en ruïnes. Si no fan algun acord amb el bisbat i no ho solucionen, allò caurà de vell. En deien el Centre catòlic, i hi havia una sala gran on anàvem a ballar sardanes. Això era la rutina de cada diumenge. I per la festa major feien el gran envelat. Això sí que ho he trobat a faltar. Val a dir que ara també fan unes festes majors molt populars i que estan molt bé, perquè gairebé tot és de franc, però que al cap i a la fi tot ho paga el poble perquè ho paga l’Ajuntament. Però abans, esperaves la festa major amb candeletes, perquè totes les noies ens fèiem la roba. I una altra cosa que ha canviat és que avui en dia tothom va als bars, sobretot la gent jove, i bé, jo també hi vaig cada dia i la gent gran; tots, de fet. Però abans, el jovent no hi anava, als bars; anàvem als cosidors. I allà, les noies cosíem i brodàvem amb una dona que es deia Pura, però també parlàvem i era un ambient molt bonic. 

I per la fira, feien ball? 

Sí, els primers anys feien ball. De primer, potser al Monumental, però llavors el van tancar i anys més tard hi van fer una mena de mercat que no va tenir èxit, i ara està tancat; però crec que va durar pocs anys, aquest ball de fira. Però d’aquesta època que parlem, en aquelles festes majors venien orquestres molt bones. Havia vingut el Janio Martí, la Maravella… i feien una revista. Llavors, al Monumental també hi feien sarsuela, i havia vingut el Marcos Redondo a cantar. I a l’envelat havia vingut la Trinca, la Mari Sampere, la Guillermina Mota… Feien ball diumenge a la tarda, a la nit, i dilluns al matí. Abans també feien un concert davant de l’ajuntament i les personalitats sortien al balcó a escoltar les serenates. I el dimarts al vespre, feien el ball del confeti. La festa major d’Artés era molt sonada! 

Quants canvis, també als carrers i a les cases… 

Mira, per exemple, a casa meva fèiem elaboracions, i com a totes les cases matàvem els porcs al carrer. Teníem una casa llarga que sortia pel cantó del darrere i allà ho fèiem, com podíem. La sanitat en aquella època era poca cosa. Només venia el veterinari a buscar un tros del porc per mirar que no tingués la triquinosi i para de comptar. Llavors, més endavant, quan van fer l’escorxador, ja anàvem a matar-hi els porcs. En matàvem un parell cada setmana i teníem dues mocaderes que ens ajudaven a fer les botifarres. Les elaboracions de casa meva, precisament i de veritat, per no tirarme cap floreta, tenien molt renom: la botifarra negra i la catalana que fèiem era boníssima. Molta gent encara m’ho diu: “com aquella que fèieu a casa vostra, no n’hem tastat cap més!” Recordo que les deixalles i tot això les donàvem als porcs. Els teníem a dalt, al terrat, en un primer pis, i el dia que havien de baixar ho havien de fer per l’escala.

L’havíeu vist, el porc, baixant per l’escala? 

Sí, i tant, i bé que se’n sortia! I ara explicaré una anècdota una mica còmica. Un any, per la festa major, van venir a casa uns amics dels pares: ell era el cabo Ponsa. Molta gent se’n recordarà perquè havia estat de cabo aquí, a Artés. Doncs aquesta gent es van quedar i se’n van anar a dormir a l’habitació dels meus pares. La meva mare i jo dormíem a l’habitació del costat. I a la nit, em vaig despertar i vaig dir: “mama, em sembla que s’han escapat els porcs”, perquè els teníem en un terrat allà darrere, en una cort. Però els porcs prou que hi eren allà, al seu lloc. “No, no. És el cabo Ponsa, que ronca!”, em va dir la mare. 

Abans comentava, també, els canvis que han viscut les dones… 

Les dones, afortunadament, molt canvi hem fet! Les dones no acabaven mai la feina! Perquè, per exemple, imagina’t tu una dona que tingués dues criatures i treballés a la fàbrica i, a més, havia de fer la feina de casa, perquè els homes d’aquella època no feien res: anar-se’n al bar i quan eren a casa, seien. A mirar la televisió potser no, que no ho feien, però perquè no n’hi havia. Jo, quan era jove, no havia vist mai un home que portés la criatura amb un cotxet, que la majoria de famílies ni en tenien. I les dones, doncs, eren esclaves: si no tenien safareig havien d’anar a rentar a la riera, no teníem termos a les cases… Era tot molt precari. A casa meva érem cinc, els pares, els avis i jo, i teníem una comuna allà al carrer, a fora al terrat. Més endavant, la gent ja va fer quartos de bany a dins de casa. 

Ens vam veure fa un any, però durant aquest any han passat moltes coses… Com ho ha viscut? 

Al principi, suposo que com tothom, i al final molt malament, perquè es va morir el meu marit. Per sort, no va ser de COVID i va morir en pau i acompanyat, al contrari de molta gent que ha hagut de morir sola, i això per a la família és molt dolorós. En la nostra vida diària, jo gràcies a Déu no m’avorreixo mai, però hem hagut de limitar totes les coses que fèiem, que eren moltes: teatre, bingo, viatges i sortides amb l’Esplai de l’Amistat… La gent gran s’ho passava molt bé i jo també. I tot això s’ha limitat i ens hem hagut de quedar a casa i fer el que ens anaven dient… 

Pensava viure alguna cosa així? 

Jo, afortunadament, la guerra no l’he viscuda i la postguerra es pot dir que tampoc. La majoria de gent de la meva edat hem viscut bastant tranquils: com ja vaig dir, hem anat millorant, perquè abans no teníem gran cosa, i hem anat prosperant. I ara ens ha tocat viure aquesta porqueria que ha afectat tantíssima gent, i tantíssima gent gran que ha mort. Això és molt trist. Però bé, hem de tenir l’esperança que amb la vacuna potser se solucionarà, podrem continuar endavant i tot tornarà a ser com abans. També penso que aquests dos anys la gent de la meva edat ja no els recuperarà mai més. Quan tens una edat, ja no hi ets a temps de recuperar el que has perdut. 

I per al comerç, sector que coneix bé, un bon sotrac, també tot això… 

I tant. I hem de tenir present el que vindrà després de tot això: una crisi que a molta gent li costarà d’aixecarse’n. Sobretot, segons quin tipus de comerç no podrà tornar a obrir. Econòmicament, restaurants, bars… ho han de passar molt malament, sobretot els que no tenen local propi… N’hi ha per plànyer-los a tots.

La fira també se n’ha vist afectada… 

I precisament la de l’any passat que feia seixanta anys… una fira que cada any ha anat millorant i prosperant i que és coneguda a tot Catalunya, que hi ve gent d’arreu… I el 2020 no es va poder celebrar, i aquest any serà una fira ben diferent… 

Què n’haurem après de tot això? 

Potser hem d’aprendre que no tot són flors i violes, com ens pensàvem, i que quan menys t’ho esperes arriba una patacada i toca el rebre a una majoria de gent. Potser hem de ser més solidaris: hi ha moltíssima gent que les ha passat molt negres, i fins i tot ha tingut treballs per menjar. Moltes persones que abans no havien hagut de menester ajuda de ningú, ara han hagut d’anar a Càritas… És molt trist. 

Algun missatge final? 

Jo penso que hem de tenir esperança. Tal com diuen en castellà “No hay mal que cien años dure”, i espero que duri menys. Jo penso que amb això de les vacunes la cosa se solucionarà, i si no és el 2021 serà el 2022. I bé, endavant i fora, a tenir confiança que això s’ha d’arreglar d’alguna manera o altra. I a viure, que són dos dies, i aprofitem el que ens queda, sobretot d’una manera positiva.

L’ENTREVISTA A VICTÒRIA FLURIACH SOLER 

Text entrevista: Dolors Pujols 

Imatge: Arxiu particular Victòria Fluriach

 

L’entrevista que esteu llegint va ser feta el març del 2020 i havia d’aparèixer al programa de la fira que es va anul·lar. La part que hi ha a continuació ha estat realitzada amb motiu de la fira d’aquest 2021. Davant la situació que hem viscut i amb motiu de tots els canvis esdevinguts aquest darrer any, hem cregut oportú d’ampliar-la.